CERCLE, CARRÉ ET AUTRES ESPACES
per Àlex Mitrani
texte pel catàleg de l'exposició al Centre d'Études Catalanes, abril 2015
Sabine Finkenauer (Rockenhausen, Alemanya, 1961) estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Munich en l'especialitat d'escultura, però en arribar a Barcelona, fa més de vint anys, va fer un gir cap a la pintura. Va partir de certa influència de Phillip Guston en la figuració entre monumental i irònica i per les tonalitats rosades i pastel, tan allunyades del pathos de l'avantguarda clàssica i heroica. Al voltant del 2000 la seva poètica ja tenia una personalitat pròpia i definida, que passava per una coexistència, ambigua i sorneguera, entre figuració i abstracció. Els seus motius recurrents eren els del món infantil, el de les faules i del sentimentalisme kitsch de les flors. Aconseguia, però, transmutar-los en estructures essencials, sintètiques i quasi arquitectòniques. Posava en pràctica una revisió irònica però també investigadora sobre la gran avantguarda del segle XX. Des de Peter Halley, l'abstracció no pot ser vista amb la mateixa solemnitat i respecte i tampoc podem creure en la seva puresa platònica. Sabine Finkenauer ha sabut fer un dels exercicis crítics i analítics més subtils respecte a aquest desencant.
Les seves darreres estades a Paris, on ha treballat de manera intensa, han contribuït a aquest diàleg, no primari ni evident, però si fonamental, amb els orígens de la modernitat pictòrica. Sabine Finkenauer ha anat eliminant les referències narratives a la seva obra i s'ha centrat cada cop més en el problema de la geometria i de l'espai (mental o habitat). És per això que aventurem una referència comparativa a aquell grup impulsat el 1929 per Joaquín Torres-García i Michel Seuphor que s'anomenà Cercle et Carré i que va incloure personalitats com Piet Mondrian en la reivindicació de l'abstracció geomètrica. Per a la seva exploració del llenguatge geomètric, Finkenauer empra el dibuix sobre paper com a suport preferent, però també el texit o la fusta. De fet, aquí el suport no és simplement un suport, és l'obra mateixa que, des de la bidimensionalitat, genera dimensions insospitades a partir de processos elementals: cosir, enganxar, plegar, traçar, ordenar, superposar… Com en els jocs pedagògics que va dissenyar el pedagog romàntic Friedrich Fröbel, l'avantguarda, la possibilitat de generar noves imatges i noves estructures, sorgeix d'allò més simple.
Centre d'Études Catalanes (La sorbonne).
9, rue Sante-Croix de la Brotonnerie, 75004 Paris.
Fins el 10 d'abril.
per Àlex Mitrani
texte pel catàleg de l'exposició al Centre d'Études Catalanes, abril 2015
Sabine Finkenauer (Rockenhausen, Alemanya, 1961) estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Munich en l'especialitat d'escultura, però en arribar a Barcelona, fa més de vint anys, va fer un gir cap a la pintura. Va partir de certa influència de Phillip Guston en la figuració entre monumental i irònica i per les tonalitats rosades i pastel, tan allunyades del pathos de l'avantguarda clàssica i heroica. Al voltant del 2000 la seva poètica ja tenia una personalitat pròpia i definida, que passava per una coexistència, ambigua i sorneguera, entre figuració i abstracció. Els seus motius recurrents eren els del món infantil, el de les faules i del sentimentalisme kitsch de les flors. Aconseguia, però, transmutar-los en estructures essencials, sintètiques i quasi arquitectòniques. Posava en pràctica una revisió irònica però també investigadora sobre la gran avantguarda del segle XX. Des de Peter Halley, l'abstracció no pot ser vista amb la mateixa solemnitat i respecte i tampoc podem creure en la seva puresa platònica. Sabine Finkenauer ha sabut fer un dels exercicis crítics i analítics més subtils respecte a aquest desencant.
Les seves darreres estades a Paris, on ha treballat de manera intensa, han contribuït a aquest diàleg, no primari ni evident, però si fonamental, amb els orígens de la modernitat pictòrica. Sabine Finkenauer ha anat eliminant les referències narratives a la seva obra i s'ha centrat cada cop més en el problema de la geometria i de l'espai (mental o habitat). És per això que aventurem una referència comparativa a aquell grup impulsat el 1929 per Joaquín Torres-García i Michel Seuphor que s'anomenà Cercle et Carré i que va incloure personalitats com Piet Mondrian en la reivindicació de l'abstracció geomètrica. Per a la seva exploració del llenguatge geomètric, Finkenauer empra el dibuix sobre paper com a suport preferent, però també el texit o la fusta. De fet, aquí el suport no és simplement un suport, és l'obra mateixa que, des de la bidimensionalitat, genera dimensions insospitades a partir de processos elementals: cosir, enganxar, plegar, traçar, ordenar, superposar… Com en els jocs pedagògics que va dissenyar el pedagog romàntic Friedrich Fröbel, l'avantguarda, la possibilitat de generar noves imatges i noves estructures, sorgeix d'allò més simple.
Centre d'Études Catalanes (La sorbonne).
9, rue Sante-Croix de la Brotonnerie, 75004 Paris.
Fins el 10 d'abril.
