ORIGAMI PLÀSTIC I MENTAL
per Àlex Mitrani
LA VANGUARDIA, suplement "Cultura/s" nº 498, 4 de gener 2012
Pètals gegants i pedres tallades, bombolles alegres i un taüt sever: un univers tan encantador com lleuger s'articula, dibuixat sòlidament però ballarí com un mòbil de Calder, a la mostra de Sabine Finkenauer. L'obra d'aquesta artista alemanya establerta a Barcelona fa uns anys que es troba en constant progressió i reconeixement. La seva participació a NonDeclarative drawing (2007) al Drawing Center de Nova York va confirmar l'interès d'un treball marcat per la constància i la coherència, en el qual la pintura es manifestava sota les premisses obertes i processuals del dibuix i el dibuix responia a la contundència de la pintura. Ara, Finkenauer sembla retornar a la seva formació inicial com a escultora, per enfrontar-se al volum i el seu lloc en l'espai.
L'artista ha compost la galeria com si es tractés d'un suport plàstic i no un simple contenidor. Seria reductor aplicar a aquesta proposta l'etiqueta de Dibuix expandit. Finkenauer va més enllà. No es tracta d'envair els murs amb una pulsió plàstica desbordada. De fet, no treballa amb l'excés, sinó amb la contenció i el límit. Es proposa de traslladar les qualitats del dibuix lineal i del paper com a territori a l'espai real. O també resoldre el dibuix (aquesta bastida que fa possible també la pintura) com si fos un problema arquitectònic.
Distribuir, desplaçar i dibuixar són variants d'un mateix designi: compondre. La paret blanca fa l'ofici de tela o full de paper. Les arestes a les cantonades són línies i/o plecs que generen angles i espais. Així, es produeix un resultat paradoxal: el que és bidimensional sembla tridimensional i viceversa. Finkenauer ha convertit l'espai de la galeria en una maqueta, en un model, en una cosa alhora física i mental.
Al mateix temps que s'articula l'espai, com per vasos comunicants es defineixen els cossos que l'habiten. La forma dibuixada que es trasllada en volum i es disposa sobre un petit suport no es converteix en estàtua, sinó en cosa. La construcció i l'acabat remeten al mobiliari econòmic. Així, apareixen ressonàncies dels mobles del minimalista Donald Judd o de la "música de mobiliari" d'Erik Satie. Alhora autosuficients i modulars, intenses i banals, aquestes peces són objectes hermètics però estranyament familiars, amb una aparença que fluctua entre el moble, l'obstacle i la figuració. Les petites escultures funcionen com a aplics o bé semblen una puntuació que ha adquirit cos físic. Semblen models o maquetes. Tot és pla i alhora volumètric, resultat del plec i del desplegament, de l'articulació i del traçat. Podríem definir el conjunt com un origami arquitectònic.
Malgrat que la seva càrrega analítica i paradoxal convida a una interpretació complexa i alambinada, el treball de Finkenauer mostra una amabilitat accessible i optimista. Pels jocs d'escala i significació, per les citacions al formalisme combinades amb iconografia floral que voreja el kitsch, és una obra irònica. Però la seva ironia està allunyada del cinisme o la frivolitat postmoderns. La instal·lació a Mas Art fascina per la seva simplicitat i suggestió. Funciona com un dispositiu o mecanisme per activar la imaginació, tant plàstica com narrativa, i és una font de plaer.
MasArt Galería. Sant Eusebi, 40. Fins el 5 de gener.
per Àlex Mitrani
LA VANGUARDIA, suplement "Cultura/s" nº 498, 4 de gener 2012
Pètals gegants i pedres tallades, bombolles alegres i un taüt sever: un univers tan encantador com lleuger s'articula, dibuixat sòlidament però ballarí com un mòbil de Calder, a la mostra de Sabine Finkenauer. L'obra d'aquesta artista alemanya establerta a Barcelona fa uns anys que es troba en constant progressió i reconeixement. La seva participació a NonDeclarative drawing (2007) al Drawing Center de Nova York va confirmar l'interès d'un treball marcat per la constància i la coherència, en el qual la pintura es manifestava sota les premisses obertes i processuals del dibuix i el dibuix responia a la contundència de la pintura. Ara, Finkenauer sembla retornar a la seva formació inicial com a escultora, per enfrontar-se al volum i el seu lloc en l'espai.
L'artista ha compost la galeria com si es tractés d'un suport plàstic i no un simple contenidor. Seria reductor aplicar a aquesta proposta l'etiqueta de Dibuix expandit. Finkenauer va més enllà. No es tracta d'envair els murs amb una pulsió plàstica desbordada. De fet, no treballa amb l'excés, sinó amb la contenció i el límit. Es proposa de traslladar les qualitats del dibuix lineal i del paper com a territori a l'espai real. O també resoldre el dibuix (aquesta bastida que fa possible també la pintura) com si fos un problema arquitectònic.
Distribuir, desplaçar i dibuixar són variants d'un mateix designi: compondre. La paret blanca fa l'ofici de tela o full de paper. Les arestes a les cantonades són línies i/o plecs que generen angles i espais. Així, es produeix un resultat paradoxal: el que és bidimensional sembla tridimensional i viceversa. Finkenauer ha convertit l'espai de la galeria en una maqueta, en un model, en una cosa alhora física i mental.
Al mateix temps que s'articula l'espai, com per vasos comunicants es defineixen els cossos que l'habiten. La forma dibuixada que es trasllada en volum i es disposa sobre un petit suport no es converteix en estàtua, sinó en cosa. La construcció i l'acabat remeten al mobiliari econòmic. Així, apareixen ressonàncies dels mobles del minimalista Donald Judd o de la "música de mobiliari" d'Erik Satie. Alhora autosuficients i modulars, intenses i banals, aquestes peces són objectes hermètics però estranyament familiars, amb una aparença que fluctua entre el moble, l'obstacle i la figuració. Les petites escultures funcionen com a aplics o bé semblen una puntuació que ha adquirit cos físic. Semblen models o maquetes. Tot és pla i alhora volumètric, resultat del plec i del desplegament, de l'articulació i del traçat. Podríem definir el conjunt com un origami arquitectònic.
Malgrat que la seva càrrega analítica i paradoxal convida a una interpretació complexa i alambinada, el treball de Finkenauer mostra una amabilitat accessible i optimista. Pels jocs d'escala i significació, per les citacions al formalisme combinades amb iconografia floral que voreja el kitsch, és una obra irònica. Però la seva ironia està allunyada del cinisme o la frivolitat postmoderns. La instal·lació a Mas Art fascina per la seva simplicitat i suggestió. Funciona com un dispositiu o mecanisme per activar la imaginació, tant plàstica com narrativa, i és una font de plaer.
MasArt Galería. Sant Eusebi, 40. Fins el 5 de gener.
