Info >
Texts


< back
TOT ANiRÁ BÉ: L'OPTIMISME PLÀSTIC DE SABINE FINKENAUER
per Àlex Mitrani

texte pel catàleg Drawing Objects, Galeria MasArt, maig 2008

Sabine Finkenauer ha deixat de banda l'imaginari infantil, la faula, és a dir el romanticisme, que caracteritzava la seva iconografia fins ara i que feia la seva obra tan immediatament atractiva. Aquell univers representa, a la vista de les obres actuals, el substrat fèrtil que ha permès el desenvolupament d'un treball on la recerca formal es carrega d'un nou sentit processual i simbòlic. L'encís ambigu, perquè era només superficialment amable, de les nenes-flor ha evolucionat fins a capgirar el seu funcionament.

On abans descobríem quelcom sinistre darrere l'aparent innocència d'un món habitat per silencioses nines, ara, en canvi, emergeix cert discurs del benestar hedonista darrere unes formes molt més riguroses i unes composicions minimalistes que es recolzen en la geometria i les seves variacions. Si abans els seus mobles remetien a les cases de joguina, ara trobem plànols i elements gràfics que recorden maquetes de l'arquitectura utòpica que neix amb Le Corbusier i la Bauhaus i deriva en l'Estil Internacional, un model arquitectònic que va tenir sovint la seva real aplicació en la construcció associada a les vacances i l'oci, donant pas al que s'ha arribat a denominar com una arquitectura de la felicitat. Es manifesta així una peculiar relació entre utopia avantguardista i banalitat quotidiana.

La maqueta se situa entre el projecte, l'edifici i l'objecte. Les estructures de Sabine Finkenauer no es troben centrades en l'espai blanc, com abstraccions, sinó recolzades a una base, a la part inferior de la imatge. Tenen, doncs, un pes, una massa. Es produeix així una tensió entre el plànol, que correspon a la ideació, i la cosa, la presència que correspon a la realitat física. En la seva fascinada aspiració a la geometrització de les coses en el dibuix i la seva incipient concreció material, Finkenauer sembla evocar les dimensions enigmàtiques de les ciències primàries, com al cèlebre polièdre de la Melaconia de Durero.

Apuntem que no és estrany que Sabine vulgui convertir els seus dibuixos en objecte, ja que la seva carrerra artística va iniciar-se amb l'escultura. A les seves escultures metàl·liques de flors, Sabine porta l'espontaneïtat vegetal cap a una formulació regular i simètrica, com insistint en la repetició que es deriva de tot procés de creixement, que adquireix un aspecte de seqüencialitat matemàtica. Per això, respecte a les seves sèries anteriors dedicades a les flors, ara s'interessa prioritàriament en la tija i en les fulles, és a dir, en el cos en creixement, en allò que sosté i estructura i es desenvolupa amb una mena de lògica interna. Aquests dibuixos tridimensionals i transparents, entre l'escultura i el moble a la manera de la música de mobiliari d'Erik Satie, plantegen també altres interessants qüestions, com la de la definició mútua del dibuix i de l'espai o la del límit com a eina formalitzadora.

Però a aquesta actitud que podríem considerar quasi epistemològica en la recerca, se li superposa un element introductor de l'experiència hedonista: el joc amb l'ornament. El mòdul, el patró, el pattern decoratiu, són els protagonistes de moltes d'aquestes peces entre l'objecte experimental, el joc infantil i el catàleg ornamental. Però si la decoració es conjuga sobretot sobre el pla, aquí adopta altres dimensions i connotacions. A les diferents cares dels seus puzles de fusta, es repeteix una forma que Finkenauer està explorant des de totes les seves vessants: una mena de llacet, que podria ser també una bobina. Sembla també esquematitzar un element insòlit fins ara en aquesta artista: la perspectiva i, amb ella, la superacio de la retòrica primària d'allò estrictament pla en la representació, per deixar intuir una mena d'obertura dimensional cap a formes més complexes.

A aquestes darreres obres de Finkenauer hi ha quelcom de l'alegria juganera d'un Alexander Calder, però també de l'esperit analític d'una Aurélie de Nemours i, alhora, es tracta quelcom diferent, que s'explica des d'un context que, de moment, només se'ns acudeix designar amb una redundància aparent: el de l'art post-postmodern. Aquestes plantegen com un esforç disciplinat i impertinent de fer possible de nou la creació plàstica autònoma, assumint les associacions històriques i figuratives que apareixen pel camí.

"Alles wird Gut." afirma el tapís de Finkenauer que és artesania, art abstracte i arquitectura, utopia i consell amistós. Per a l'art, potser vol dir que cal assumir la genealogia de la història i, malgrat això, aspirar a l'experiència nova. Com la imatge reconstruïda de la mítica cultura mediterrània cretenca del laberint de Minos, les estructures combinatòries de Sabine Finkenauer semblen alhora una melangia i una promesa de la felicitat antiga que es fa des de la necessitat cognoscitiva i només s'expressa en la paradoxa i la simplicitat.