La maqueta se situa entre el projecte, l’edifici i l’objecte. Les estructures de Sabine Finkenauer no es troben centrades en l’espai blanc, com abstraccions, sinó recolzades a una base, a la part inferior de la imatge. Tenen, doncs, un pes, una massa. Es produeix així una tensió entre el plànol, que correspon a la ideació, i la cosa, la presència que correspon a la realitat física. En la seva fascinada aspiració a la geometrització de les coses en el dibuix i la seva incipient concreció material, Finkenauer sembla evocar les dimensions enigmàtiques de les ciències primàries, com al cèlebre polièdre de la Melaconia de Durero.
Apuntem que no és estrany que Sabine vulgui convertir els seus dibuixos en objecte, ja que la seva carrerra artística va iniciar-se amb l’escultura. A les seves escultures metàl·liques de flors, Sabine porta l’espontaneïtat vegetal cap a una formulació regular i simètrica, com insistint en la repetició que es deriva de tot procés de creixement, que adquireix un aspecte de seqüencialitat matemàtica. Per això, respecte a les seves sèries anteriors dedicades a les flors, ara s’interessa prioritàriament en la tija i en les fulles, és a dir, en el cos en creixement, en allò que sosté i estructura i es desenvolupa amb una mena de lògica interna. Aquests dibuixos tridimensionals i transparents, entre l’escultura i el moble a la manera de la música de mobiliari d’Erik Satie, plantegen també altres interessants qüestions, com la de la definició mútua del dibuix i de l’espai o la del límit com a eina formalitzadora.
Però a aquesta actitud que podríem considerar quasi epistemològica en la recerca, se li superposa un element introductor de l’experiència hedonista: el joc amb l’ornament. El mòdul, el patró, el pattern decoratiu, són els protagonistes de moltes d’aquestes peces entre l’objecte experimental, el joc infantil i el catàleg ornamental. Però si la decoració es conjuga sobretot sobre el pla, aquí adopta altres dimensions i connotacions. A les diferents cares dels seus puzles de fusta, es repeteix una forma que Finkenauer està explorant des de totes les seves vessants: una mena de llacet, que podria ser també una bobina. Sembla també esquematitzar un element insòlit fins ara en aquesta artista: la perspectiva i, amb ella, la superacio de la retòrica primària d’allò estrictament pla en la representació, per deixar intuir una mena d’obertura dimensional cap a formes més complexes.